La Selvagia, fera di Diana serva de Locus Desperatus pren el nom d’una ballata de Francesco Landini; és una proposta de música medieval que ens endinsa en el món fantàstic dels bestiaris de l’època.

Els bestiaris eren volums il·lustrats de l’època medieval que recollien descripcions de bèsties i monstres fantàstics amb un rerefons al·legòric o moralitzador. En la tradició medieval, les bèsties reflecteixen les virtuts i els defectes de la societat, seguint l’antiga tradició de la faula, o bé exemplifiquen les meravelles del món creat per Déu. El bestiari medieval, doncs, ens permet accedir indirectament a la imatge que hom tenia del món que l’envoltava.

Sovint presentem aquest programa acompanyat de textos de la mateixa temàtica, que poden ser de l’època medieval, com el Llibre de les bèsties de Ramon Llull i la Disputa de l’ase d’Anselm Turmeda, o bé contemporanis, com Zoo, de Carles Fages de Climent. En tots ells, els animals serveixen de pretext per posar de manifest les ambicions i les misèries humanes.

D’ençà de 1379, l’encara primogènit Infant Joan comptava amb una capella de música pròpia per on hi passaren els millors ministrers i xantres del moment, destinats a interpretar música–a banda dels cants de missa– de motets, rondós, balades i virolais. Sembla ser que els xantres, i en especial aquells que estaven al servei del Papa, eren els millors compositors de música d’aquella època medieval, car ells saben d’aço, e com sia fet.

El frare Steve de Sort, xantre i bon sonador d’orguens e hom religiós e de bona condició, entra al servei de Joan I d’Aragó el 1395, provinent de l’entorn d’Avinyó per recomanació del seu ambaixador a la cort papal. El 1396, amb la mort del rei Joan, el xantre passa al servei del nou monarca Martí l’Humà, on formarà part de la millor plantilla de xantres que mai havia conegut el regne. Steve de Sort és autor del Credo de la famosa composició musical antiga Missa de Barcelona (Manuscrit M971 de la Biblioteca de Catalunya), una de les obres més notables de la polifonia religiosa medieval del segle XIV.

En el projecte Dulces resonabat sonus de l’ensemble de música medieval Locus Desperatus, ens endinsem en el repertori polifònic religiós que ressonava a l’entorn de les antigues capelles dels darrers monarques de la dinastia reial catalana: Pere III, Joan I i Martí l’Humà. El repertori polifònic ordinari de la missa del s. XIV i inicis del XV conservat als territoris de la corona catalana es troba en 12 manuscrits. En general, es tracta d’obres a tres veus que tenen una estreta relació amb l’estil musical que es practicava al voltant de la cort papal avinyonesa. Podem datar aquesta influència entorn l’any 1353, quan quatre xantres d’Avinyó anaren a la cort catalana per entrar al servei de les seves capelles. Amb l’impuls de Joan I, el nou estil musical es comença a practicar a les esglésies i monestirs de la corona, no sense certa resistència, tal com ho demostren les reticències expressades per Francesc Eiximenis a la seva obra Primer del Crestià.

Armes, amors, damez, chevalerie és un vers de la balada En Seumeillant, del xantre Trebor, on se’ns presenta un rei d’Aragó generós i paladí dels ideals cavallerescos, disposat a envair Sardenya. Aquesta descripció concorda a la perfecció amb Joan I, l’amant de la gentilesa, a qui alguns acusaven de dilapidar les arques públiques per satisfer els seus capricis: la caça i la música. Aquesta és una de les peces que apareixen al còdex Chantilly dedicades al monarca del casal català i als membres del seu entorn.

Tot i que sabem poques coses de la seva vida, Trebor fou autor d’una de les produccions poètico-musicals més significatives del còdex Chantilly, màxim exponent de l’Ars Subtilior. El que sí que sabem és que el 24 de juny del 1408 va ser inscrit com a xantre a la capella del rei Martí I d’Aragó, sota els noms de Johan Trebol, Treboll o Triboll.

Malgrat que no tenim constància documental del servei de Trebor a la capella de Joan I, no hi ha cap dubte de la relació entre el compositor i el rei Joan. L’antic còdex Chantilly atribueix al xantre sis balades a tres veus, algunes de les quals estan dedicades al monarca català i a la seva esposa Violant. Altres autors del manuscrit també dediquen les seves obres als monarques catalans medievals. No en va, el casal català va ser un dels tres referents pel que fa al naixement i desenvolupament de l’Ars Subtilior.

La parella reial tenia un autèntic desfici pels llibres, interessos culturals molt amplis (la Història, els clàssics, la ciència, la música, la literatura...), i una especial predilecció per tot allò francès, sobretot per l’obra de Guillaume de Machaut, màxim representant de l’Ars Nova. Machaut és també un dels autors representats encara al manuscrit de Chantilly.

Mecenes de músics (el rei mateix era compositor aficionat), per la cort de Joan I desfilaren els ministrers i xantres més brillants de l’època, alguns dels quals continuaren al servei de Martí I i de Martí El Jove a Sicília.

L’Ars Nova, i després l’Ars Subtilior, eclipsaren l’antiga tradició trobadoresca, i les noves formes musicals–sobretot balades i rondells– foren les més emprades pels compositors dels segles XIV i XV a França i també a la Corona d’Aragó. En aquest projecte, l’ensemble Locus Desperatus us proposa un viatge a la cort de Joan I d’Aragó per gaudir de les músiques que ressonaven en els seus palaus, des d’obres religioses fins a les refinades peces de l’Ars Subtilior.

Els senhals són un element de contextualització dels textos literaris de l’Edat Mitjana, termes que oculten, en els versos poètics, el nom de la persona a la qual es van dedicar. Per tal de no descobrir el nom de la seva estimada, el trobador designa la dama amb un senhal (pseudònim), que sol figurar al final del poema. Aquest costum, nascut de la poesia trobadoresca, es va estendre també a la producció medieval italiana. De vegades ajuda a donar llum sobre aspectes importants de la vida musical de l’època, com els mecenatges i l’entorn dels compositors. 

En un primer moment, a l’entorn de la cort dels Scaligeri, governants de la senyoria de Verona del 1260 al 1387, els compositors Jacopo da Bologna, Giovanni da Cascia i Magister Piero, tres dels principals compositors de la primera generació del trecento italià, crearen un seguit d’obres que contenen el senhal “Anna” en les seves lletres, fet que ens fa pensar que estaven dedicades a alguna dama de la cort. En el cas que ens ocupa, el senhal "Anna" apareix sol o integrat en altres paraules, com “Annamorar” (Apres’ un fiume), “Annascere” (All’onbra d’un perlaro) o “Annamorata” (Donna già fu leggiarda).

Ja en l’etapa florentina, en algunes obres de Francesco Landini i de compositors més joves, com Paolo Tenorista i Andrea dei Servi entre d’altres, apareixen nous senhals com "Alessandra", "Cosa" (Niccolosa), "Lena" (Magdalena), "Orsa", "Petra". Algun dels versos on apareixen aquests senhals reben una particular èmfasi sonora, fet que va cridar l’atenció dels estudiosos, permetent-los arribar a la conclusió que aquell terme era, en realitat, un senhal. No sempre, però si en alguns casos, s’ha arribat a identificar la dama a qui anava dedicada la composició. 

A Loindan'Amor, Locus Desperatus proposa una representació auditiva i visual de les composicions líriques del trecento italià que contenen senhals. Un espectacle interdisciplinari i intertemporal, on es fusiona la reconstrucció de la música medieval amb textos amorosos de Carles Fages de Climent i la dansa contemporània. La ballarina ens descriu, amb les seves coreografies actuals, l’expressió profunda dels sentiments que descriuen les lletres i músiques creades pels autors italians, interpretades seguint criteris històrics.

Música del s. XVI, textos del s. XX i dansa del s. XXI al servei del tema per excel·lència: l’amor i el desamor.